Categoria general per poder customitzar la vista de noticies
Una representació de veïns i veines de castelladral van participar aquest diumenge 8 de setembre al canvi de la senyera al cim del Castellot de Castelladral. Com és habitual, es va llegir un text de reflexió entorn la catalanitat, la llengua i el país, a càrrec de Jaume Obradors, fill de Castelladral. Seguidament es van cantar el segadors.
Va tancar l’acte un petit berenar amb coca, xocolata, i most, sota les voltes de l’Alberg de Castelladral. A l’acte hi van assititir també una representació de la Policia Local de Navàs i dels Voluntaris de Protecció Civil.
====================
CANVI DE SENYERA AL CASTELLOT DE CASTELLADRAL
Catalunya malgrat tot avança. En un any han passat moltes coses: unes eleccions amb dret a decidir a la capçalera i amb una campanya electoral huracanada; ha lliscat el vel d’una corrupció que ens ha despertat del somni en què vivíem; un gran titubeig alhora de prendre decisions econòmiques que no satisfan a ningú; la sorpresa elecció d’un nou papa antipapat, diguem-ho així. Tot plegat fa que el desig de renovació s’expandeixi. Ja hi comença d’haver-hi personalitats de la cultura espanyola que veuen com un mal menor, la separació de Catalunya per poder regenerar Espanya. Jo penso que això és un fenomen nou i que val la pena esmentar-lo.
Ara bé, el relat de la política espanyola pel que fa a Catalunya és esfereïdor. En la pre-campanya se’ns prometien dossiers que ens deixarien bocabadats davant dels inconvenients d’un estat català independent. Sorgeix el col·lectiu Wilson per respondre’ls a tots. Tanmateix s’utilitza la premsa madrilenya més combativa del catalanisme per publicar uns paperots anònims amb el membret de la policia nacional per encausar el president Artur Mas i l’expresident Jordi Pujol. Ningú del govern central els posa en qüestió, però la policia del Ministre d’Interior es mostra incapaç de trobar-ne l’autoria. També s’intenta embolicar-hi alguns policies de la Generalitat. Les senyores del PP s’hi abonen. L’Alícia s’abraona contra Mas, de Cospedal s’hi abona:” En el PP Mas ya habria dimitido, ”; la vicepredenta, Soraya de Santamaria en les rodes de Premsa del Govern si hi embolica un dia sí i un altre també. Llegeixen els resultats electorals com una gran victòria. Tanmateix Jorge Fernandez Diaz se sent acorralat en el Congres i ensenya les dents amb amenaces d’exhibir més paperots que comprometen la política catalana, el mateix Aznar ja s’hi havia referit. Fins aquí les clavegueres de l’estat. Mentrestant esclaten les latrines de Metodo 3. Uf, quina pestilència! El ministre de l’interior n’usurpa el monopoli de la investigació policial, per raons d’estat. Que genial! Boregem el ridícul. Surt a la llum el cas Bárcenas i la pilota rebota contra la pròpia porteria.
Des d’una altra vessant els catalans som acusats de nazis i totalitaris per ex alts càrrecs com el ministre Bono , la TV madrilenya i bona part de la premsa mediàtica espanyola. Oh paradoxa! : els nazistes de veritat van per lliure a Madrid i al País Valencià, i a Catalunya la senyora Maria Llanos de Luna, delegada del Govern condecora a una unitat de combatents espanyols a l’exèrcit nazi . Punt d’inflexió : Viviane Reding, comissària de Justícia de la Comissió Europea, adverteix el govern espanyol d’imposar sancions penals a partir del 2014 si tolera frivolitzar el nazisme. Bona notícia. Tot va molt ràpid!
Darrerament, potser per esgotament físic , s’han apaivagat les urpades del poder. Divendres el mateix Rajoy s’ha referit a la necessitat de crear ponts. Ja veurem que dóna de si. No fos cas que volia preparar el terreny per la candidatura madrilenya dels JJ OO!
Quant a nosaltres, ens trobem una mica desencisats: uns per aquí, altres per allà i uns altres ves a saber per on! Cada partit té por de perdre la seva clientela i està disposat a donar tombarelles per seduir a qui sigui. Unitat forçada a la Via Catalana i al mateix Parlament a on s’han hagut de fer dues declaracions de sobirania. Ens calen propostes ben raonades de sobirania, tot i que sembla que no es vulgui concretar. El mateix Espriu ja ens va advertir: “els catalans com a individus som treballadors i pragmàtics, col·lectivament uns idealistes” A mi no em fa por el pluralisme, més aviat me’n fa la tàctica de la destrucció de l’adversari. Ens ha fet molt mal la filosofia dels primers principis i de les idees generals. Una realitat tan indefugible com l’espai (geografia) i el temps (història) sense la qual no hi ha ni individus ni pobles no forma part del debat. La història ens ajuda a ser fidels i l’espai ens permet allargar les mans( La Via Catalana), la solidaritat i reciprocitat. Ambdós ens impedeixen de senyorejar , ja que l’espai i el temps ens fan canviar de cara i de mentalitat. Fa que tot ho considerem provisional, si abans no se’ns vacunen les neurones del nostre cap, és clar! Els sistemes político-religiosos arrosseguen un llast de premodernitat, de veritats absolutes a les quals s’ha d’acomodar tothom, altrament en quedem exclosos, marginats, silenciats i dispersats en les perifèriques. On queden la llibertat i la dignitat?
Si acceptéssim aquestes dues mediacions de l’espai i el temps, seríem també més conscients de la singularitat de la nostra llengua i del nostre poble, valoraríem més els qui s’hi mostren fidels i hi hauria més pluralitat i sentit comunitari de pertinència, que ens esperonaria a lluitar contra tota marginació per convertir les perifèries en zones creatives i de llibertat. La singularitat ens la permeten l’espai i el temps, i es manifesta de forma diàfana i inefable en els nostres mots. No és el mateix dir “per favor” que “si us plau”, fixeu-vos-hi bé! Quan descobrim la singularitat d’un mot, aquest es torna simbòlic i ens reconforta, ja que ens fa descobrir una mica més a nosaltres mateixos. L’home es tant o més simbòlic que racional, sense coneixement simbòlic ni riure no podríem fer!. La saviesa dels mots d’una llengua s’acumula en la seva perifèria. En el centre s’hi acumula molta idolatria, que és la perversió dels símbols.
L’autèntic baròmetre de l’acció política hauria de mesurar de quina forma s’han reduït les distàncies entre el centre i les diverses perifèriques: geogràfiques ,socials, professionals, religioses, etc. Qui no pot acceptar aquests « a priori » tant plens de sentit comú ? El com fer-ho formaria part de la diversitat de propostes que s’haurien de debatre a l’àgora pública. Unitat? Sí , però al servei de la diversitat aquí i a tot arreu. No a la inversa.
Catalunya és un espai amb rostre humà. Durant molts anys ha estat una perifèria de l’Estat Espanyol sense veu ni personalitat pròpia. El seu argumentari pel no al dret a decidir continua essent el de l’ofensa a la nostra parla que, tot i ser capaç d’emparaular el món, ens la trossegen entre autonomies i ens la incapaciten per parlar a Madrid, a Europa i per dir el que volem ser; la negativa per al dret a decidir és també una ofensa per a tots els qui volen ser catalans .
Per tot això i molt més volem votar el més aviat possible !
Visca Catalunya !
Castelladral 8 de setembre de 2013
(Jaume Obradors)
