Categoria general per poder customitzar la vista de noticies
Isidre Soler, el Filaborres, és el protagonista de la contraportada de la revista La Plaça núm. 36. És el personatge escollit que d’alguna manera és també la memòria del nostre poble, Navàs (municipi que fins el 1960 s’anomenava Castelladral). La Maria Estruch (de Ca l’Estruch de Sant Cugat) ens ha fet l’honor d’escriure un petit text sobre l’Isidre. La Maria és una amant de la nostra història, una amant de la vida, de l’amistat, i sobretot, un homenatge constant a les nostres arrels i a la nostra cultura popular. Moltíssimes gràcies Maria en nom de tot l’Ajuntament. (si voleu més informació visiteu el seu blog:http://mariaestruch.blogspot.com.es/ )
Isidre Soler i Perató, el Filaborres.
Pagès, vinyaire, bosquerol, obrer… d’ofici;
naturalista, memorialista, escriptor inèdit… de vocació.
La memòria d’un poble: Castelladral
El 15 de maig de 1918 naixia a Palà de Torroella el primer fill de Miquel Soler de cal Teuler i d’Àngela Perató de can Serra d’Aixivis, de Castelladral, on ben aviat tornarien i s’establirien, primer a l’Hostal i, des de 1922, a Filaborres. Aquí és on va créixer i viure l’Isidre, el Sidro, fins que el 1973 es traslladà a Navàs amb la Ramona Cardona, la seva dona, on morí el 20 de maig de 2008, cinc dies després de complir 90 anys.
Les feixes i les boïgues que arrancaren per aquelles costes secaneres, donaren l’emprempta a un xicot esperdigolat que, a sis anys anava una estoneta a estudi a Castelladral i els diumenges a doctrina… Als set anys guardava un ramadet de cabres i ovelles, i treia nius de grives o merles, mentre veia amb delit com d’altres nens anaven a escola, on ell només podria tornar alguns vespres d’hivern. I amb onze ja llaurava, ensulfatava i esbrollava les vinyes o anava a jornal, sobretot a les Cots (on treballà des de 1931 fins a 1985), també a arrancar soques o fer carbó, segar o batre, fer i eixamplar la carretera el 1934… Fins que el van demanar a quintes el 1937 i balmes i bardisses van protegir-lo dels trets de la guerra, però no van privar que se l’enduguessin el 1939 al camp de concentració d’Aranda de Duero, i després a l’hospital de Navarra, on gairebé hi deixà la pell… De retorn a casa, malalt i sense diners com tants d’altres, poc a poc es va refer i tornà a trescar per boscos i carenes, malgrat que els afanys i les misèries se li endugueren germans i mare en un sospir. I així, treballant, treballant, entre boscos, vinyes, la fàbrica de cal Forcada, i els records transcrits en llibretes, s’escolà la vida i passaren els anys…
Ningú com ell coneixia el territori, ningú com ell anomenava cada indret amb el nom precís ni coneixia la història de cada pedra o paret, de cada toll, forat o balma, de cada ànima que havia poblat masoveria o mas, ningú com ell estimava la terra i en parlava amb delectança, sempre disposat a regalar la seva memòria i experiència a qui el volgués escoltar. El munt de quaderns que ens ha deixat escrits donen fe d’aquesta vida senzilla i entranyable, com la de tants pagesos i bosquerols de les nostres contrades, però especial, perquè el mateix protagonista ens l’explica en primera persona, amb un vocabulari ric, precís i acolorit i una cal·ligrafia impecable. Algun dia, algú, hauria de transcriure, ordenar i editar en format digital tot aquest llegat que no ens podem deixar perdre, altrament pot perillar la nostra memòria i trambalejarien les nostres arrels.
